Castell Evol - Le Vicomte d'Evol

Histoire

Evol, ses seigneurs et ses vicomtes

Vers le milieu du Xe siècle, Evol appartient au petit-fils de Guifred le Velu, le comte de Cerdagne Sunifred, qui en fait donation en 957 au monastère de Ripoll, donation confirmée en 1010 et 1011 par le pape Serge IV. Les textes nous montrent une vallée peuplée et cultivée, au moins en partie : il y a quelques habitations, des jardins, des vergers, des champs, des vignes, des prés et des pâturages, un ou deux moulins avec leur canal, il y a aussi des forêts et des garrigues. Le monastère de Ripoll ne possède pas l’ensemble du territoire. En 950 déjà, St Michel de Cuxa y avait des propriétés. En 985, Jujols à l’est, lui appartient. En 1019, Guisle, comtesse de Cerdagne, lègue à St Martin du Canigou Oreilla, Celra et Guixa, à l’ouest de la vallée. Ici, comme partout, à la suite de legs et de donations, les biens des uns et des autres étaient étroitement enchevêtrés.

Au XIe siècle, apparaît dans le Conflent la puissante famille Riculfi dont les membres sont proches à la fois des comtes de Cerdagne et de ceux de Barcelone.

Dans les années 1060, Arnaud Riculfi, viguier de Sahorre et de Thorrent va épouser Clémence, la fille du comte Raimond de Cerdagne. Le couple fera hommage en 1067 du château de Son et de sa seigneurie au comte Guillem

Raimond, fils du précédent. Leurs fils, Raimond.Arnaud et Béranger. Arnaud, leur petit-fils Arnaud feront à leur tour hommage de Son aux comtes de Cerdagne, puis aux comtes de Barcelone. Vers le milieu du XIIe siècle, leur arrière-petite-fille, Catalane, fille et héritière d’Arnaud de Son, épousera Bernard d’Alion, ou de Montaillou, qui fera à son tour hommage de Son et de ses dépendances à Alphonse le Chaste, roi d’Aragon et comte de Barcelone.

Par ce mariage Bernard d’Alion se retrouvait à la tête d’un patrimoine considérable : les châteaux de Niort, Belfort, Castelpor, Belvis dans le Pays de Sault, les châteaux de Son et Quérigut dans le Donezan avec Evol, Estavar et

Bajanda et d’autres biens et droits dans la Haute Vallée de l’Aude, le Capcir, la Cerdagne et le Conflent. Nous retrouvons notre Bernard à Evol en 1163 où, en tant que seigneur du lieu, il règle un problème de confront avec l’abbé de St Martin du Canigou, seigneur d’Oreilla. Il est donc extrêmement probable que ce sont les précédents seigneurs de Son, les Riculfi, qui, à Evol, succédèrent au monastère de Ripoll, probablement dans le courant du XIe siècle, nous ignorons dans quelles circonstances.

Quoi qu’il en soit, Evol sera alors considéré comme une dépendance de la seigneurie de Son.

En 1209, Pierre II, roi d’Aragon, comte de Barcelone, confisquera à Bernard d’Alion II, pour manquement à ses devoirs féodaux les châteaux de Son et Quérigut et les lieux d’Evol et Estavar qui furent donnés en fief au comte de

Foix. Les d’Alion réussirent toutefois à conserver leurs biens mais en 1258, Bernard d’Alion III, qui avait épousé Esclarmonde, la soeur du comte de Foix, fut condamné pour hérésie et mourut sur le bûcher à Perpignan. Toutes ses possessions furent alors confisquées. Le roi Jacques d’Aragon rendit cependant à son fils “Guillem de So la vila d’Evol e la villa de Sahora situats en lo bisbat d’Elne e la castell de Puigbaladors situat en lo avescat de Narbona e la mitad de la vila de Stavar situada en lo bisbat d’Urgell”. Guilhem de Son ne récupérera jamais Son et Quérigut mais fera d’Evol une véritable seigneurie avec ses dépendances d’Estavar, Bajanda, Fontrabiouse, etc.

Le château d’Evol est mentionné pour la première fois en 1277 quand Roger Bernard de Foix confirme au fils de Bernard d’Alion le fief du château et du lieu d’Evol. Il faut attendre 1301 pour en avoir une deuxième mention, quand

Guillem de So donne à son fils Bernard, “propter nupcias”, à cause de ses noces, les châteaux d’Evol et de Sauto et les villages d’Estavar et de Bajanda.

En 1335, le roi Jacques de Majorque érigea Evol en vicomté au profit de Bernard de Son devenu un des tout premiers seigneurs du royaume de Majorque.

C’est son fils Jean de Son, deuxième vicomte d’Evol qui fit construire la Bastide d’Olette aux alentours immédiats de 1340.

A l’issue des tragiques événements de 1344 et malgré sa soumission au roi Pierre d’Aragon, Jean de Son sera obligé d’échanger la belle vicomté d’Evol contre celle de St Martin dans le Penedès. Il mourût en 1347. En 1350 le roi d’Aragon rendit leurs biens à Berenger et Bernard, les jeunes fils de Jean de Son. Bernard de Son épousa plus tard Blanche d’Aragall et hérita des châteaux de Mirallès, Queralt, Ansovell et Arànser, devenant ainsi le plus important seigneur de la région. En 1394 la comtesse de Foix exigea du vicomte d’Evol Bernard, fils du précédent, qu’il lui fasse hommage de tous les fiefs qu’il tenait du comte de Foix. Le roi d’Aragon s’y opposa et au tout début du XVe siècle, Evol devint enfin un fief de la couronne alors qu’il n’en était qu’un arrière-fief depuis la donation de 1209. Bernard de Son III mourut en 1413 et c’est son fils Guillaume qui lui succéda.

A sa mort en 1428, il laissa pour seule héritière sa fille Blanche. Celle-ci avait épousé un grand seigneur aragonais, Pierre Galcerand de Castro, chambellan du roi Alphonse à qui elle apporta le titre de vicomte d’Evol.

Ainsi s’éteignait la branche aînée de la famille de Son, celle des premiers vicomtes d’Evol. On peut les énumérer depuis leur lointaine origine.

Història

Associacio Castell d’Évol

Vescomtat d'Évol.

La història del Castell d’Évol a l’encop rica, heus-la aquí resumida en alguns grans tret complexa.

El vilatge d’Évol apareix a la història oficial, la dels textos, el 957 en ocasió d’una acta de venda entre el comte de Cerdanya Sunifred i l’abadia de Ripoll que l’adquiria. Es perd de nou en la broma del passat, i només ressorgeix vers el 1163 com a possessió feudal del senyor Bernat de SO i d’Alión (o de Llo) vassall directe del vescomte de Castellbò o Castell-Lleó fins a mig segle XI (prop de l’Urgell).

A partir d’aquest antic Bernat I, dos altres Bernats se succeiran amb destins turmentats. Bernat II en conflicte amb el rei d’Aragó sostindrà els croats de Simó de Montfort per interès de revenja polític respecte al seu senyor. Es casarà amb la filla d’Arnau de So, baró del Donasà, senyor de So. Llur fill Bernat II amb afany de concòrdia esposa la germana de Roger Bernat, comte de Foix, Esclarmunda (neboda de la gran Esclarmunda, figura càtara). Decidint-se al contrari de son pare a favor de l’heretgia, serà perseguit i condemnat. Perit cremat de viu en viu en 1258 en una plaça de Perpinyà.

Aquell mateix any se signa el tractat de Corbell, entre el rei de França, Lluís IX i el rei d’Aragó i comte de Barcelona, Jaume I, que fixarà per qualque segle els confins entre ambdós reialmes. El tractat tindrà com efecte el reforçament o la creació de fortificacions a banda i banda de la frontera nova. Aquesta voluntat de defensa decidirà el rei En Jaume a fer bastir el castell d’Évol.

Ja hi havia en la vall una antiga fortificació a pocs quilòmetres part damunt del poble, arrapada a un penya-segat que domina un torrent. Amb tot, aquest antic oppidum que ja era una ruïna aleshores, sembla que tan sols era un refugi en temps d’invasions, més aviat que un punt defensiu. Per la gràcia del rei d’Aragó, Guillem, per bé que fill de l’herètic Bernat de Llo, però descendent per l’àvia dels senyors de So, guardes de la vall alta de l’Auda, rebé el 1260 entre d’altres patrimonis, el vilatge d’Évol, amb incitació a Fer-hi construir un castell fortificat.El llinatge dels Senyors que se succeiran perpetuarà en terra aragonesa i mallorquina el nom de So, que substituirà el de Llo (D’Alió’ del llatí ‘Alio’) tacat per l’heretgia.

El primer acte que menciona l’existència del castell d’Évol data del 1303. Del 1260 al 1360 és l’edat d’or del castell, que coincideix amb l’efímera durada del regne de Mallorca (1276 - 1344). Aquest castell en dependrà i els seus barons esdevinguts vescomtes (en 1337, sota Joan, fill de Bernat IV) s’il·lustraran al servei dels seus reis. El títol de vescomte, a l’època, era la distinció més gran que es podia donar als senyors rossellonesos (barons), puix que el rei es reservava exclusivament els títols de Comte de Rosselló i de Cerdanya (Giralt) Joan de So per completar la defensa del país, farà construir el castell de la Bastida, riu avall d’Oleta, tocant de la Tet.

Rèplica del bastió d’Évol, sense torre mestra (també dita ‘de l’homenatge’) i de dimensions més petites, la Bastida garantia la seguretat i fixava un nucli de població industriosa en l’eix de pas principal. Els vescomtes se’n feren la residència predilecte mes se n’allunyaren ràpidament per seguir la cort dels monarques d’Aragó, i després d’Espanya on es lluïen ocupant alts càrrecs.

D’aquella època esmentarem el vescomte Bernat V de So (1335 - 1385) home de guerra i de lletres, diplomàtic, majordom i conseller del rei d’Aragó Pere III, del qual no subsisteix sinó una obra Vesió retrobada per miracle i que pren lloc en l’antologia de la literatura catalana, maridat em Elisabet de Vilaragut.El seu fill Bernat VI fou encarregat de la guarda del palau d’Avinyó pel compte del Papa benet XIII. Maridat em Blanca d’Aragall. El darrer descendent directe dels De So, Guillem 11, maridat em Elionor de Sagarriga, fill de Bernat V1, maridà la seva filla Blanca al noble Pere de la Castre-Pinós que succeirà al seu sogre en. Possessió del vescomtat d’Évol en 1248 La nissaga portà peralmenys un segle el nom de casa de So, bé sol, bé unit al de ‘Castre-Pinós’ i alguns dels membres d’aquesta estirp foren companyons de Cristòfor Colom en les seus expedicions. Aquest dona a l’isle de la xocolata el nom dePinos El 1462 les tropes de Lluís XI envaírem el vescomtat i saquejaren les poblacions sota la dependència d’Évol. El país patí noves agitacions a partir del 1640 sota el regnat de Lluís XIII, i en acabat de Lluís XIV, que conduïren el 1659 al tractat del Pirineu. Aquest acord modificava la frontera per l’annexió del Rosselló, del Vallespir, del Conflent, del Capcir ide part de la Cerdanya.El vescomtat d’Évol passà del reialme d’Espanya al reialme de França. Els hereus dels De So i de Castre-Pinós, els ducs d’Híxar, grans d’Espanya, administraren de lluny estant els tres vescomtats d’Évol, d’Illa de Tet i de Canet de Rosselló sobre els quals s’estenien llurs drets, heretatge de la feudalitat.

Après de la revolució francesa, el Castell fou considerat com un, bé d’Estat, i més enllà se’l vengué en 1812, despullat de quals sevol objectes de valor (Giralt).Arribà per herència als Demur-Vassal, i fou inscrit el 5 d’Octubre de 1982 a l’inventaridelsMonumentsHistòrics.Els darrers propietaris lligats sentimentalment a aquest bé, van consentir a desgrat a vendre’l al municipi d’Oleta - Évol el 1991, per raó del cost massa gran, per persones privades, dels projectes de restauració i sobretot de les exigències de seguretat. Amb recerques històriques i publicacions, el S. Demur-Vassal havia expressat un gran afecte pel castell.

Onze anys ja han passat i les veles muralles seculars batudes pels vents i les pluges encara esperen en llur silenci i es van deteriorant pel treball del temps, dels elements, de l’oblit. L’any 2000 un gran envà ha caigut… Una esperança ? A iniciativa de l’associació Castell d’Évol - Vescomtat de So, creada el 5 de setembre de 2001, una primera reunió ha tingut lloc el 21 de març de 2002 a Évol. Hi eren presents la Casa de la vila, el Servei Departamental d’Arquitectura, un arqueòleg i l’associació.

S’han pres mesures : el comú llestarà, en una llista presentada pels Bastiments de France, un arquitecte que establirà pressupostos i un registre de venciments. La Regió, l’Estat, el Consell Generala ens han escoltat i entès, subvencions poden ésser atribuïdes. Bastarien a cobrir bona part de les despeses, però l’esmerç de llançament i d’acabament de les obres serà relativament important, d’on l’interès de la present subscripció.

La nostra associació té capacitat per a rebre, pels seus estatuts, donatius, fins els més modests, que seran certificats per un rebut, en deguda forma. Obres preliminars d’apuntalament i de contenció s’hauran de fer. Nombre de pedres que provenen de parts derrocades jeuen, i els materials que manquen abunden a l’entorn. Una restauració com cal habilitaria el castell per a nombrosos projectes d’interès públic, en particular cultural, i també econòmic.

La plaça d’armes serviria per a la creació d’espectacles, com ara l’òpera La fada en un llibre de Jaume Massó i Torrents i musica del compositor Enric Morera el marc narratiu del qual és inspirat per les llegendes dels pastors de la vall i que se situa a Évol. El remarcable poema intitulat Visió del vescomte Bernat de So i de Vilaragut, i ben entès les obres del nostre cèlebre escriptor Ludovic Massé, fill del país (Évol, 1900 - Perpinyà, 1982), hi serien interpretats després que se n’hagifet l’adaptació teatral, etc..

Una vegada que s’hagi restaurat torres i muralles i que els locals de vida siguin reconstruïts, la Regió i el Departament ja rics en patrimoni, es revestirien amb el Castell d’Évol d’una peça cabdal, carregada d’Història, que realçaria encara més la bellesa de la nostra comarca. A l’empara d’aquest projecte, la nostra associació ambiciona de concórrer en l’aplicació de les competències, en la valoració de recursos humans, materials i monetaris. Tot això amb vista a permetre, mitjançant un ús i un aprenentatge comú, l’expressió dels valors autèntiques del jovent i dels conciutadans de bona voluntat. Gracies pel nostre patrimoni.

L’associació del Castell d’Évol, Vescomtat de So. Traducio Jordi Vera.